Contacte
-
Mongay
Notícies - Articles

Doctrina TJUE en clàusula despeses: no es pot exigir al consumidor que faci investigació jurídica

El Tribunal Suprem va establir un termini de prescripció de l'acció per a reclamar a les entitats bancàries la devolució de les despeses de constitució dels préstecs amb garantia hipotecària. Aquest criteri no tenia en compte si el consumidor va tenir o no coneixement de l'abusivitat de la clàusula despeses i del seu dret a reclamació. En conseqüència, sense perjudici de les interrupcions de termini derivades de les suspensions establertes legalment amb motiu de la pandèmia per Covid, segons el Tribunal Suprem el termini de reclamació finalitzava en data de 23 de gener de 2024, segons informàvem en aquesta notícia

No obstant això, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en una sentència de data molt recent que pot consultar-se en aquest enllaç, ha va establir un criteri molt més favorable als consumidors. El Tribunal confirma que existeix un termini de prescripció de l'acció per a reclamar despeses hipotecàries, però la novetat és que aquest termini no comença a comptar-se fins que es demostri que el consumidor va poder tenir coneixement dels seus drets de reclamació d'aquestes despeses. Per tant, el termini no s'inicia des que va existir una jurisprudència consolidada sobre nul·litat de clàusula despeses, sinó des que es demostri que el consumidor va tenir coneixement del seu dret a reclamar la nul·litat d'aquesta clàusula.

En data de 25 d'abril de 2024 el TJUE ha dictat dues noves sentències en la mateixa línia: la Sentència de l'assumpte C‑561/21, que resol una qüestió prejudicial plantejada per el Tribunal Suprem, que pot consultar-se en aquest enllaç, i la Sentència de l'assumpte C-484/21, que resol una qüestió prejudicial plantejada per el Jutjat de Primera Instància número 20 de Barcelona, que pot consultar-se en aquest enllaç.

Però, en què consisteix aquesta controvèrsia?

La controvèrsia jurídica subjacent és la compatibilitat entre el principi de seguretat jurídica, que imposaria un termini de prescripció de l'acció de reclamació molt delimitat, i la protecció als consumidors, que hauria de permetre'ls exercir els seus drets en un termini de temps adequat. La tensió entre totes dues figures jurídiques (seguretat jurídica versus protecció del consumidor) es planteja perquè les clàusules que declaren que les despeses de formalització del préstec hipotecari són a íntegrament a càrrec del consumidor són nul·les per abusives, i l'acció de nul·litat és una acció imprescriptible en dret espanyol. Per tant, des de la perspectiva de la protecció al consumidor, l'exercici d'aquesta acció per part dels consumidors no hauria d'estar limitada en el temps. No obstant això, el Tribunal Suprem va introduir el principi de seguretat jurídica com un element modulador de la protecció al consumidor, per a concloure que sí que existeix un termini de prescripció. La gran aportació aquí del Tribunal europeu ha estat introduir el criteri que l'existència del termini de prescripció no ha de ser un límit per a la protecció del consumidor, per la qual cosa la qüestió radica en determinar quin ha de ser la data d'inici del còmput del període de prescripció, la qual cosa en dret es denomina el dies a quo del termini.

En les recents Sentències del mes d'abril de 2024, el TJUE es manté en la línia de màxima protecció al consumidor. 

Les dues recents sentències del TJUE continuen analitzant el dies a quo del termini de prescripció, i venen a confirmar el criteri iniciat en la primera sentència a la qual hem fet referència. El Tribunal europeu es manté en la línia de màxima protecció al consumidor: és molt interessant el desenvolupament de la resposta a la primera qüestió prejudicial que analitza, en la qual arriba a afirmar que el termini de prescripció podria iniciar-se en la data de fermesa de la resolució que declari la nul·litat de la clàusula. Per tant, l'acció de nul·litat en si mateixa seria d'alguna forma imprescriptible, i el que tindria un termini d'exercici seria l'acció de restitució de les despeses abonades amb motiu de la clàusula declarada nul·la. Juntament amb aquest principi de prescripció ampli, el TJUE inclou una via de limitació establint que, encara que amb caràcter general s'admeti el dies a quo vinculat a la resolució judicial ferma, també ha de reconèixer-se el dret de l'entitat bancària d'acreditar que el consumidor "tenia o podia raonablement tenir coneixement del caràcter abusiu de la clàusula en qüestió abans de dictar-se aquesta resolució". Tot es reduirà, per tant, a un tema d'elements de prova que puguin estar en disposició de l'entitat bancària, però el rellevant aquí és que la càrrega de la prova s'atribueix a l'entitat bancària i no al consumidor.

El TJUE considera que no és exigible al consumidor que faci activitats d'investigació jurídica.

El Tribunal europeu entén que el dies a quo no ha de vincular-se a la data en què el TS o el propi TJUE va declarar la nul·litat d'aquestes clàusules. En primer lloc, perquè la declaració de nul·litat no es va realitzar en termes absoluts, sinó que el que va establir és que cal analitzar cada clàusula i cada contracte en complet. I, en segon lloc, perquè el Tribunal europeu entén que el consumidor no és un expert i, per tant "no cap no obstant això esperar d'aquest consumidor, a qui la Directiva 93/13 pretén protegir, donada la seva situació d'inferioritat respecte al professional, que dugui a terme activitats pròpies de la recerca jurídica"

Aquesta especial diligència no pot exigir-se al "consumidor mitjà, raonablement atent i perspicaç", que és el paràmetre de consumidor que pren com a referència el el TJUE a l'hora de valorar la conducta exigible. Es molt instructiva la referència en la Sentència que resol la qüestió prejudicial plantejada per el Jutjat número 20 de Barcelona, quan afirma que "a un consumidor mitjà,  raonablement atent i perspicaç no pot exigir-se-li no sols que es mantingui regularment informat, per iniciativa pròpia, de les resolucions del tribunal suprem nacional referents a les clàusules tipus que continguin els contractes d'igual naturalesa als que ell hagi pogut celebrar amb professionals, sinó a més que determini, a partir d'una sentència d'un tribunal suprem nacional, si una clàusula com la incorporada a un contracte específic és abusiva."

Aquesta doctrina és representativa de la sensibilitat del dret de la Unió Europea respecte dels drets dels consumidors. Tota una lliçó per les administracions públiques, que no han sabut liderar la defensa dels seus consumidors.

 
 
La imatge s'utilitza sota llicència creative commons. Thank you Mediamodifier, thank you Pixabay.
Avís legal    ·    LSSI    ·    Política de cookies    ·    Mapa web    ·    Disseny web Anunzia

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a finalitats analítiques i tècniques, tractant dades necessàries per a l'elaboració de perfils basats en els teus hàbits de navegació. Pots obtenir més informació i configurar les teves preferències des de 'Configuració de cookies'.

Configuració de cookies
Google Analytics
Google Maps
Altres