La nova llei del treball autònom ha modificat la regulació de l'impost sobre la renda establint nous requisits per admetre la deducció d'algunes de les despeses que tradicionalment s'havien considerat despeses deduïbles de les activitats empresarials i professionals. Podeu trobar més informació general sobre les modificacions introduïdes per la llei del treball autònom en aquest enllaç.
En aquesta entrada volem centrar-nos en les modificacions que afecten a les despeses de manutenció de l'empresari o professional autònom en règim d'estimació directa (normal o simplificada) de l'impost sobre la renda.
En concret, la modificació consisteix en afegir nous requisits per poder considerar que determinades despeses són deduïbles: s'estableix com a requisit de deduïbilitat que la despesa s'haurà de produir en establiments de restauració i s'haurà d'abonar utilitzant mitjans electrònics de pagament.
A més, s'estableixen també uns límits quantitatius de deducció: l'import deduïble per aquest concepte tindrà un límit diari equivalent a les quanties establertes per a despeses de manutenció que s'estableixin per als treballadors per compte aliè: amb caràcter general, el límit és de 26,67 €/diaris si la despesa es produeix dins del territori de l'Estat espanyol, i 48,08 €/diaris si la despesa es produeix a l'estranger. Aquestes quantitats es dupliquen quan, a més del desplaçament, es produeix pernocta.
La finalitat d'aquesta modificació és, sense dubte, limitar i tenir un major control sobre les despeses dels empresaris i professionals autònoms. Cada un dels nous requisits té prou interès com per merèixer un anàlisi específic, atès que tots els requisits indicats son contraris al principi de capacitat econòmica, que és la base de tot el sistema tributari. Si que és cert que aquests nous requisits facilitaran la gestió recaptatòria, però no és admissible supeditar els principis bàsics tributaris a criteris d'eficàcia en la gestió tributària.
Aquests nous requisits són contraris a l'esperit de la llei de l'impost sobre la renda, o millor dir, al concepte d'estimació directa i al principi de capacitat econòmica. Perquè el nostre sistema tributari es basa en el principi de capacitat econòmica, que a la seva vegada és el fonament de l'obligació de contribuir. Tots els especialistes en dret tributari sabem de memòria el text de la constitució espanyola, segons la qual tots els ciutadans tenen obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques, en funció de la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just. I si tothom té obligació de contribuir segons la seva capacitat econòmica, no cal dir que aquesta capacitat s'ha de quantificar correctament perquè, en cas contrari, falla la base de tot el sistema.
I com es quantifica la capacitat econòmica? Doncs en el cas que ens ocupa, la regla de càlcul és el denominat mètode d'estimació directa, que és el que s'aplica amb caràcter preferent i supletori als altres mètodes de càlcul, i que té per objecte mesurar la capacitat econòmica real del contribuent o, pel que ara ens ocupa, el rendiment net de l'activitat. I no cal dir que el rendiment net de l'activitat és la diferència entre els ingressos i les despeses de l'activitat. És a dir, que la veritable capacitat econòmica d'un contribuent es calcula restant totes les despeses, i no només les pagades amb mitjans electrònics de pagament, o les realitzades en establiments de restauració.
Per il·lustrar l'indicat, podem analitzar un supòsit hipotètic. Imaginem un pintor que habitualment realitza la seva activitat en municipis diferents del seu domicili personal i de la seva activitat econòmica. Realitza la seva tasca de 9 a 16 hores, interrompent aquesta jornada durant una hora diària per dinar. Fins ara, el dinar el realitzava adquirint productes en una botiga de proximitat, perquè era més econòmic que fer un dinar de menú en un bar o restaurant. El cost del dinar és de 6 € diaris, que paga en efectiu perquè no vol utilitzar la seva targeta de crèdit o dèbit personal per despeses de l'activitat.
Doncs en l'exercici 2018, aquesta despesa no és deduïble per aquest pintor. Si suposem un nombre de 221 dies laborables, el resultat és que el contribuent no podrà deduir una quantitat de 1.326 € anuals. Si considerem una variable d'aquest supòsit en la que aquest autònom fa diàriament un menú de 12€ en un establiment de restauració però paga en efectiu, l'import de despesa real fiscalment no deduïble és de 2.652 € anuals.
Si comparem aquesta hipòtesi amb un altre empresari o professional que inverteixi les mateixes quantitats però que ho faci en un establiment de restauració i que, en lloc de pagar en efectiu, pagui amb targeta de crèdit, s'evidencia que, a un mateix rendiment net de l'activitat (això és, a igual capacitat econòmica), s'aplica una càrrega fiscal diferent. I això és contrari als principis de capacitat econòmica i d'igualtat davant la llei.
Aquesta afirmació podria haver-se evitat si la norma hagués establert els requisits de deducció de forma menys rígida. Això és, podria haver configurat els requisits no com a tals, sinó com un element qualificat de prova. Amb una millor tècnica legislativa, podria haver-se establert una pressumpció de certesa respecte d'aquelles despeses de manutenció que es poguessin acreditar amb determinats mitjans de prova (amb factura d'un establiment de restauració i amb pagament per mitjans bancaris). La resta de despeses serien igualment deduïbles, però no estarien afectades per la pressumpció de certesa, de forma que l'empresari hauria de fer més activitat provatòria per demostrar que aquelles despeses tenien relació amb l'activitat. Lamentablement, aquesta no ha estat la tècnica legislativa utilitzada.
Encara no hi ha hagut cap òrgan administratiu o judicial que hagi tingut ocasió de pronunciar-se sobre aquest tema. La regulació és tant recent que no ha donat prou temps a que hi hagi pronunciaments dels tribunals econòmics administratius o dels òrgans de la jurisdicció contenciosa administrativa. Malauradament, caldrà restar a l'espera de veure quina es la doctrina que finalment es consolida. Mentre, els professionals del dret tributari que estem en primera línia haurem de assessorar convenientment els autònoms que es trobin en aquesta situació.
Àrea client
TORNAR AL LLISTAT
